freda com mai

te’n vas.

et mire mentre baixes a l’andana
i sé que l’enyor ja fa camí
pels carrers d’aquesta ciutat lletja
que s’oblida i mor el seu nom
a cada cantonada.

te’n vas.

i l’enyor em guanya la partida,
corre i se m’avança per esperar-me,
amb el tall esmolat,
en tots els racons d’aquesta casa.

te’n vas.

i arreplegue una a una
les engrunes de tu i les paraules
que s’han quedat entre els llençols

i, com feia l’àvia amb la roba vella,
prenc el didal, enfile l’agulla
i, sense gaire traça,
dispose un ordre,
conjure la distància
i vaig sargint-te, miratge i record,
els pedaços: refugi necessari
d’una nit que serà freda com mai.

com respirar

SI POGUÉS SENTIR


Si pogués sentir
altra vegada aquell
amor incandescent, que
trenca qualsevol miratge, i
fa que tot torni a tenir
el seu pristi encant.

I estimar-te fos
així de senzill,
com respirar, vora
la mar en calma.


Montserrat Abelló, El fred íntim del silenci

de la seua ànima

Senyoreta, m’estimi amb molta força i primavera

ANTÒNIA FONT

hay que quererse, que el día es largo, va dir la dona en veure’ls abraçats, però ells dos, malgrat el riure que no els va deixar respondre, ja ho sabien, això, sabien que calia estimar-se, i potser pensaven que l’últim dia seria llarg, que aquell dia bonic de cel i de sol, però trist i lleig de desfilades i de molta hombría que embruta de sang el món, potser pensaven que aquell dia arribaria a ser llarg com si no s’estimaren, però les horen se’ls van escolar entre el desig i els cossos, van caminar amb ànsia les busques del rellotge i aviat van dir-se adéu i, com sol passar-li, ell començà a recordar-la camí del sud i l’enyor va llepar-li tan endins que començà a dubtar dels fils que sostenen els miracles que de vegades ens fan feliços, potser massa prims aquesta vegada, sense arrels on ancorar-se ni motius que ho justifiquen, i l’endemà, quan no la trobe al llit, el fiblarà de nou l’estranya sensació de miratge cansat i es fregarà els ulls i creurà que la imagina, creurà que és una part dels somnis que mai no recorda, una part d’una realitat incerta on no es veu capaç de dibuixar fronteres ni d’alçar acta de cap fet, de cap riure, d’haver-la viscut tan a prop mentre reia i cantussejava Ai, Dolors i ell no va saber com dir-li que l’estimava, que l’estimava amb molta força i primavera, potser per véncer així el fred que sempre la guanya, que va estimar-la tant en aquell precís moment com se l’estimaria després pels carrers de la ciutat perfecta mentre ella, tranquil·lament, qui sap si feliç de trobar-se a recer en una altra vida, va assenyalar-li el punt exacte on l’Onyar guarda per sempre un tros de la seua ànima

tornar dels somnis

Me l’he begut d’un glop, el llibre. Gràcies. No sé si el poema d’ací baix el va recitar, però a mi m’agrada i em recorda a tu. No em faces gaire cas, tampoc. Em passa molt. Te’m fas present de manera impensada en un gest, en una cançó, en la llum cada vegada més escassa dels vespres, en la mirada d’una xiqueta de sis anys que no s’aclareix bé amb el meu nom i amb les paraules. I ric, ja ho saps. Ric molt. De tu i amb tu. I pense coses que m’han fet riure i et recorde trontollant al metro, i emprovant-te la meua jaqueta que et va baldera, o em ve al cap aquella dona de noranta anys que em diu adéu amb ulls de nina entremaliada i ric, ric més encara, i em cremen les ganes de veure’t riure mentre se'm fan pesats com mai els passos que em tornen del somni.



al nord la fe, la por, l’atzar.

al sud,
poder tornar dels somnis.
i fer-ho bé.

bessones, a l’oest, pregària i blasfèmia.

a l’est, l’engany i la sorpresa.

la brúixola assenyala, inexorable,
la trama d’uns camins,
cruïlla
del jo en negretes i del jo en cursiva.

ai temps que ets llebre i caçador!
un cos a cos els anys.
la sang és l’altre.


Francesc Garriga, Camins de serp.

urgències

Antoni canvia amb destresa les marxes del vehicle i accelera. Ho fa diverses vegades. El cotxe va adquirint cada cop més velocitat i tanmateix és com si llisqués cada cop més suaument sobre la carretera. Amb seguretat. Antoni és un bon conductor. Es mossega el llavi inferior, contrariat. El gest palesa el neguit que li corre per la panxa. Sap perfectament que no pot arribar tard a la reunió d’aquest matí. I, per més que s’apresse, va camí de fer-ho. És massa important i Antoni n’és ben conscient, d’això. S’angunieja només de pensar-hi. Precisament aquest matí s’ha de reunir amb un dels clients de més pes de l’empresa i, si aconsegueix tancar definitivament el nou contracte que fa setmanes que persegueix, la figura d’Antoni a dintre de l’organització de l’empresa assolirà una nova dimensió. En canvi, si fa tard... S’ensorrarà la seua projecció. Tot d’una se li tancaran totes les portes. Qui sap si per a sempre. A més, haurà d’aguantar que els companys li ho retreguen tota la setmana. «Bé que ho sé, jo, això. Me’ls conec massa», pensa i, gairebé sense adonar-se’n, continua petjant encara més, fins al fons, el pedal de l’accelerador que, flonjament, va cedint cap avall mentre el vehicle engul sense descans una llengua fosca d’asfalt que, a causa d’una pluja lleu però constant, lluu avui d’una manera especial. I tot just ara, en el moment més inoportú, quan l’acaben d’ascendir. Aquest és un altre motiu més pel qual Antoni no pot permetre’s cap més error, per mínim que siga. Feia massa temps que el buscava, l’ascens. No ha sigut fàcil, que va, però ara Antoni ja és el nou cap de secció de l’empresa. I això vol dir més sou. I molta més feina, també. Augmenta la velocitat. L’agulla del velocímetre se sacseja violentament com si cerqués un límit que l’esfera graduada no pogués contenir. «Quins companys —es diu Antoni amb ràbia—, per tal d’anomenar-los d’alguna manera. Rapinyaires!, això és el que en realitat són, voltors famolencs sempre a l’aguait que tinga la més mínima relliscada per tirar-se’m a sobre sense pietat, si ho sabré jo...» De cap manera deixaran passar l’opció d’aprofitar-se’n del seu retard. Ni pensar-ho. Murmuraran. S’inventaran històries per a desacreditar-lo. Antoni ho sap. «Estan a totes», pensa com si escopís cada mot i es recorda de la vegada que no li quedà més remei que anar-se’n a corre-cuita tot just a la meitat d’una altra reunió molt important perquè la xiqueta havia pres mal a la classe de gimnàstica i el mestre no va poder localitzar Carme, la seua exdona. «Sí n’arribaren a dir, de grosses, en aquella ocasió, els malparits!», fa en veu alta mentre, separant mig pam l’esquena del respatller, inclina el cos cap endavant amb avidesa i l’avançament que ha iniciat el situa per uns segons en paral.lel amb el cotxe que pretén deixar enrere just en l’instant que naix sobtadament un revolt massa pronunciat, s’astora, endinsa sense voler-ho el pedal del fre, lleument, però ja n’hi ha prou per sentir la cridòria de la fira diumenge al vespre, per entomar la pilota decisiva que entrava per tot l’escaire a l’últim minut del partit i d’aquesta manera assegurar per al seu equip la copa feta amb cartó i paper de plata que, amb els genolls polsegosos i bruts de sang, branda amb una mà orgullós enmig del pati, alhora que veu com s’esvaneixen les llums bigarrades i de cop i volta s’atura la música que l’eixordava mentre, impacient, Antoni vol encara més i no abandona el volant, no vol deixar-lo encara, s’hi aferra amb les dues mans i li diu a la mare que és aviat per tornar a casa, «una miqueta més, mare!», li crida i es regira anhelós les butxaques cercant la fitxa que sap que li resta per introduir-la a la ranura de l’auto de xoc i gaudir així d’un últim viatge abans de tornar cap a casa mentre sent, com un lament cada vegada més llunyà, l’udol de l’ambulància que, estés a la llitera, el trasllada a urgències on ingressarà ja cadàver.

(Relat publicat a la revista Lluc, núm. 867, gener-març de 2009)

caça el núvol

Ara que les vacances ja tenen les hores ben comptades i demà tornaré a formar part de l’engranatge de l’habitud, sent que se’m farà difícil, però només al principi, com sempre, i després els dies ja passaran amb la velocitat de costum. Doncs, ara, quan ja se m’acaba, pense aquest estiu tan estrany que se m’esmuny, pense les seues arestes esmolades, els finals i els principis de, l’anhel roent d’una fugida que s’ajorna. Pense l’estiu i evoque dies plens d’illes, quatre de terra i una de pell, i també recorde una conversa amb el poeta Josep Porcar. I em fan gràcia les estranyes circumstàncies que ens van fer trobar i que ara no fan al cas d’explicar-les, però la xarrada a la plaça Santa Clara, que confie repetir, fou amable i distesa i, entre d’altres coses, vam parlar de les misèries de la reserva índia, de poetes talibans i de l’estima d’alguna periodista massa ambiciosa per l’entrecuix d’algun cacic local. I, és clar, també vam parlar de poesia. I vaig tindre l’ocasió de dir-li com m’havia agradat Els estius, el seu darrer llibre, i de manera especial un poema, Consell escolar, que precisament m’ha vingut de nou al cap avui i copiar-lo ací baix era l’excusa d’aquest apunt.



Consell escolar

(Pati de l’escola Lluís Revest. Castelló. Fi de les vacances d’estiu)


xiquet extirpat
puja’t al tobogan
agafa’t bé al catxerulo
caça el núvol
i vola
sobre els murs del pati

fuig
perquè no t’enganyaré en açò:
de res no t’ha d’aprofitar
matinar per a guanyar temps

a tots els gronxadors del parc
asseu-te orfe
contra la voluntat dels teus pares
abans que se t’òbriga l’alba
de cap a peus
com una ferida


Josep Porcar, Els estius

de vegades, un missatge

ADOLESCÈNCIA

De mòbil a mòbil, missatges d'alegria,
de fe, esperança,
de mantenir l'amor, el foc, la flama
per cinc o deu duros, una ridícula part d'un euro
per fer-me present, recordar-te les paraules
sense veu de la passió:
una processó de símbols i saliva que dibuixen la pantalla
mínima on esclaten els besos que et guarde,
els que no compartesc, els que només són per tu
i que bese en el mòbil, amb el mòbil de l'absència.

Si et tingués al davant, t'estimaria igual.


Josep Lluís Roig, El somrís de les carreteres secundàries